MdM ... la crònica del Presi! (Patidors)

El 2010 vam “estrenar” la Marató eXtrem del Puigsacalm amb 5 Patidors... i què va passar? Doncs que va estar passada per aigua, boira, fred i fang! Ara, i com vam patir i disfrutar, eh? Bé, uns més que d'altres... hehe...

I enguany, també hem “estrenat” la Marató del Montseny... hehe, i no es per dir-nos “gafes”, però també ha estat passada per aigua, vent, boira, fang i mooolt fred! Mmmh...

Doncs bé, enguany 7 Patidors hem pres la sortida, una mica remullada, però no gaire. Els dies i nit anteriors no va parar de ploure. A tots ens feia respecte, ja no tan sols pel fet que fos una marató de muntanya, que també, sinó pel fet que la climatologia ens seria adversa.

La majoria portàvem un bon “rodatge”, però la veritat és que tots ens vèiem capacitats per, almenys, finalitzar-la dins l'horari previst.

Un que s'estrenava en marató (el Jordi, germà del Presi i resident a Sta. Maria de Palautordera), el Sayen, que ha vingut expressament des d'Alemanya (on treballa i viu actualment), el Bonfi, que en tenia moltes ganes, i com no, el Rami (el nostre Patidor més mediàtic), el Terminator (una màkina!), i jo mateix, el Presi!

Al cap d'un km de la sortida, on no havíem vist al Terminator, ja ens vam mullar els peus passant per un pas de camí inundat pel riu Tordera. Fuaa, això ja pintava èpic!

La pujadeta fins a Sant Bernat (km16), tot i que no era molt costeruda, anava pujant i carregant les cames. Jo des de l'inici ja anava força alt de ppm's (els nervis? Que tampoc anava tant ràpid!). Així, un cop a Sant Bernat (en unes 2h) i sense haver-me posat l'impermeable (no plovia massa), jo i el Riki ens retrobem a l'avituallament, on també hi ha el germà del Terminator, que ens fa algunes fotos i vídeos (merci!!). Aleshores vam saber que el Terminator també era en cursa! Bé!

Ara ve lo bo! La pujada al Matagalls... però abans, just quan pugem per una trialera costeruda agafant-nos amb unes branques, al costat d'una petita riera (o cascada), des de dalt ens criden: “Pedra!!!”... hòstia, un pedrot gros, gros baixa directe cap el Riki, que anava darrera meu. Aleshores, m'empeny una mica (que casi me la foto), i el pedrot li passa a menys de mig metre! Jodeeer, què justet!!! Ja tenim l'anècdota del moment. I és que amb la fangada que hi havia i lo tou del terreny, doncs...

Ara sí, ara ja toca pujar i pujar... i pujar cap al Matagalls! Caram quina pujada. El Riki es va quedant enrere i jo vaig fent. El camí molt guapo. Mirant enrere, només es veu un tros de la vall, ja que la boira impedeix veure més enllà. Amunt doncs! Sembla no acabar-se mai... les lumbars comencen a molestar i algun petit toc d'alerta de rampes als bessons que fan que hagi de fer les passes més curtes. Sí, si, pujava caminant, què us penseu! A mig camí em passa el Jordi Garcia. Ens saludem. Tira, tira... i el perdo de vista al cap de poc.

Quan ja arribem gairebé a dalt, a espai obert, la pluja i el vent s'intensifiquen, i la sensació de fred m'envaeix completament. Aprofito per fer alguna foto més i algun vídeo i em poso l'impermeable. Vaig xop de dalt a baix. L'impermeable de l'únic que em protegeix és del vent, ja que també està xop. Començo a tenir les mans inflades i força fredes. Sento tocar una esquella i penso: caram, vaques per aquí amb el temps que fot? Noooo, jajaja, era un xicot que, tapat de dalt a baix, l'anava tocant i animant la penya! Increïble! Moltes gràcies noi! El crono em marca unes 3h.

A l'arribar dalt, al GR sota el Matagalls, un grup de voluntaris que havien parat una tenda, em van apuntar el dorsal en mig de la ventada i la pluja que fotia. Ara tocava baixar fins a Sant Marçal.

Un cop aquí, a Sant Marçal, km25, miro el Garmin i veig que el porto amb el crono parat. Joder, segur que al posar-me l'impermeable allà al Matagalls (amb el vent, costava), dec haver pitjat el botó sense voler. Bé, el torno a posar en marxa. Porto unes 3h30 i vaig prou bé tot i el fred que ja tinc.

El noi de l'avituallament ens diu als que estem allà jalant i bevent que al Turó de l'Home hi ha 0 graus, boira i que fa molt vent i fred. I que la pujada a les Agudes és tan o més dura que la del Matagalls, que si hi ha algú que vulgui abandonar, que ho faci ara si no va prou equipat o no s'hi sent amb forces.

Una noia i algú més diuen que abandonen... a mi se'm passa pel cap però ho descarto ràpid. A més, els diuen que han d'agafar la ctra que baixa directament al poble i que hi ha uns 15km, que ells mateixos... caram!

Doncs res, després de fotrem uns quants trossos de plàtans i alguna taronja, beure Isostar i jo què sé què més, tiro una mica, pixo, i santornem-hi. Primer per una pista ample on es pot córrer força bé, fins que ja trobem el corriol de pujada.

Mare de Déu, aquí començo a flaquejar. Passes curtes, gairebé sense aixecar el cap de terra. Fa molt vent i la pluja s'intensifica. Algun altre avís de rampa als bessons. Afluixo una mica, deixo passar 2 o 3 participants que veig que també van tocats però potser no tant com jo. Em dosifico. Les pulsacions bé (a 160). Ara ja tinc fred. Les mans em comencen a fer mal, això vol dir que se m'estan començant a gelar. Tinc el track al Garmin però no m'atreveixo ni a mirar-lo. Vaig fent, ja arribaré a dalt, penso. Aleshores em ve al cap com deu estar patint el meu germà (és la seva primera marató). Estic temptat d'avisar-lo de que això és molt dur, però aleshores penso que és ell qui ho ha de decidir. Al Riki no el veig. I a ningú més dels Patidors.

Oh, ja veig roques i espai obert! Arribem al cim, a les Agudes! Serpentegem algunes roques i corriols. El vent s'intensifica encara més. La pluja, empesa pel vent, semblen agulles que se't claven al cos. Fins i tot notes les gotes com punxen a través de la roba molla.

Anem un grupet petit de corredors i ens despistem i tirem cap a l'esquerra i avall. Ens criden: ei, que és per aquí! Jodeeeer, ja deia jo, quina cagada, ho sento nois. Va, que anem sobrats. Au, puja 50m recte amunt que no ha estat res. Ara seguim un corriol entre bassals d'aigua i un vent terrible ens empeny per tots costats. L'impermeable s'infla d'aire. La pluja xoca contra els nostres cossos mig congelats. El nas raja i gairebé no podem ni parlar perquè els llavis i la mandíbula se'ns ha mig congelat.

Per fí! L'avituallament del Turó de l'Home!!! Miro l'hora, són les 13h!! Wow, penso! Això m'anima. Veig alguns organitzadors o voluntaris que vénen corrent cap a nosaltres mig espantats preguntant-nos si havíem vist algun participant fotut per allà darrera. Aleshores ja intueixo que alguna cosa no va bé, que la climatologia se'ls està girant en contra. Jo no he vist res greu! Ens animen.

Arribo, doncs, a l'avituallament, en mig d'un clima extrem, i gairebé ploro d'emoció... si, si, va ser una sensació brutal... se'm van negar els ulls, tot i que l'aigua de la pluja que rajava per la meva cara ho dissimulava.

Un grup d'atletes ens vam avituallar i vam ser atesos, millor dit, MOLT ben atesos, per la “RUN Cicling”, a qui no conec personalment, i com no, pels amics Koala's, entre d'altres. De fet, qui sinó podia estar, en un dia així, al cim del Montseny, eh? Moltes gràcies kanalla!

Un cop reavituallat i congelat pel fred. Avall va! Ens esperaven gairebé 14km de pura i dura baixada (1500m D-)!!

Els corriols eren plens de fang, pedres i la major part d'ells, semblaven rierols, ja que l'aigua també hi corria, i, és clar, nosaltres pel bell mig de l'aigua, xip, xap, xip, xap, ziiip (relliscada!), uuuiii, de què!

Així, anava baixant a pas lleuger, hehe, el que fa la inèrcia... que em sona el mòbil insistentment. Com que en aquell moment no podia parar perquè el camí era molt estret i plovia força i no hi havia res a cobert, el vaig ignorar. Al cap de poc, un altre cop el mòbil. Caram, a veure si li ha passat res al meu germà! Paro, em trec l'impermeable i agafo el mòbil de la Camelbak. No respon. Truco, no contesta. Em passen alguns corredors interessant-se per si em passa res. No, no, gràcies! Guardo el mòbil un altre cop i avall.

Torno a avançar alguns corredors i torna a sonar el mòbil. Caram, torno a parar, ara sota un arbre. No contesta. Truco jo, tampoc! Joder! Un home a qui ja he avançat 2 cops, em diu que més val que llenci el mòbil... jajaja, ja te raó. Bé, ara me'l poso a la butxaca de l'impermeable dins una bossa de plàstic que porto (per si em tornen a trucar, que el tingui a mà i no hagi de parar més!).

Vaig tirant avall... avanço força gent. La penya s'ho pren en calma això de baixar, tot i que jo tampoc vaig a sac, que l'endemà s'ha d'anar a treballar, tu!

Torna a sonar el mòbil. Ara sí, ara contesta. És el meu germà que, tot i que no el sento gaire bé, em diu no sé què de que han plegat o alguna cosa així em sembla entendre. Ni idea. Jo li dic que em queden 4km per arribar.

Vaig tirant avall i no para de ploure en cap moment. Travesso un camí ample i giro cap a la dreta cap una trialera de baixada que no vegis com patina. Arribo a un camí ample i veig corredors que baixen per la meva esquerra... ara no entenc res. Miro el track del Garmin i veig que ho he fet bé i que vaig bé. Penso que potser han escurçat el recorregut pel clima del cim. No ho sé. Tiro i vaig avançant gent.

Ara arribem al riu Tordera, que s'ha de creuar agafant-nos a una corda, ja que la força en que baixa se'ns pot endur riu avall... vaig passant i l'aigua em cobreix més amunt de la cintura. Hòstia! El mòbil, que el porto a la butxaca de l'impermeable!! Ai!

Surto de l'aigua i un home m'empeny cap amunt, que ve una pujadeta i ens anima: vinga va, que només queda 1km!!

Jo no sé d'on trec les forces però vaig corrent, ja fa estona, a un ritme força bo. Avanço a més gent. Penso, caram, si que van amb calma, però si normalment la gent, quan està la meta a prop, apreta... no ho sé, no ho entenc.

A uns 500m de l'arribada em sembla veure el Rami... no, no pot ser. Caram, a mesura que m'hi acosto el vaig reconeixent... em sorprenc! Rami, què t'ha passat? Em diu que des del km15 que va amb rampes... caram! Em quedo al seu costat i ell que ho veu i m'empeny endavant i em diu: va, tira! Val, val, doncs tiro!

A 50m de l'arribada, em trec l'impermeable i em torno a emocionar, hòsti, semblo una figaflor... sort de la pluja, que m'ho dissimula... passo per la meta: Finisher! 6H40' Per tu, mama!!

A l'arribada veig la Marta i el Sisco que em fan algunes fotos... veig al Terminator, ja amb roba neta i seca. Penso: jodeeer, que en deu fer d'estona que ha arribat... és una màkina! Tal qual. Parlem i el felicito. I ell també em felicita. Estem contents. En pocs segons arriba el Rami. Ens fem cinc cèntims de com ha anat. El Rami em comenta que hi havia gent amb hipotèrmia. Ens trobem al Ruben. Xerrem, i lo bo és quan el Ruben li diu al Rami: que has anat buscar al Presi? ...hehe, i jo, que dic: home, el Rami és bon xicot, però no tant, eh! ...jajaja, és clar, com que el Rami, normalment està fet un “mulo”, doncs suposo que li va estranyar que arribés aleshores. Ei, de bon rotllo eh, que el Rami està fort, fort, i un mal dia el pot tenir qualsevol. Hehehe...

També vaig xerrar amb un company dels Sansa Súa... Tot! I em va dir no sé què que a alguns els havien desviat del traçat inicial. Jo la veritat és que ja no entenia res. Aleshores vaig trucar al meu germà, i per sorpresa meva, es veu que la seva parella l'havia anat a buscar, a ell i al Sayen a mig camí del poble i Sant Marçal. Es veu que els havien fet plegar perquè la MdM s'havia suspès. O això els van dir! Uff, estaven molt emprenyats, ja que es veien capaços de pujar al Turó de l'Home i, a més, anaven equipats. També baixaven a 2 corredors que els havia passat el mateix i que s'havien trobat per la carretera.

En aquestes, que veig que arriba el Riki, que sortosament, també havia fet el traçat original. Xerro un moment amb ell i li dic que me'n vaig, ja que m'estic congelant de fred. El Rami ja s'havia anat a la dutxa i ja marxava. Jo au, cap a casa el meu germà, a poc més d'un km de l'arribada. Corro una mica però veig que tinc una petita molèstia a un peu. Camino.

Directe a la dutxa! Aigua calenteta. Roba seca! Un cafè amb llet calent, calent! Quin plaer! El meu germà igual. Comentem l'odissea i ell segueix emprenyat. Encara avui, crec! La veritat és que jo encara no entenc què va passar... (suposo que amb els dies i les explicacions, se sabrà).

Més tard truco al Bonfi, que no sé res d'ell i em te preocupat. S'hi posa el Sayen. Estan conduint cap a casa. El Bonfi molt emprenyat. Ha fet gairebé 45km baixant per carretera i sense aigua (per beure) ni cap avituallament. Li ha passat igual que al meu germà i al Sayen, i com a d'altra gent.

Jo penso: joder, quin caos. No entenc res.

Més tard, els primers missatges al Facebook i alguns correus. En dies posteriors, més missatges i cròniques que ja van donant una idea del que s'ha viscut enguany en la MdM.

La climatologia no es pot menystenir, ni que sigui al costat de casa (per allò de que coneixem molt bé el lloc). Personalment, la organització va estar molt bé, ja que jo vaig ser dels “afortunats” que vam poder passar pel Turó de l'Home i sobreviure a l'experiència. I què puc dir dels voluntaris... com diuen, un 11 sobre 10. Però és clar, veient el caos que s'ha format, doncs un te aquell sabor agredolç, no per mi, sinó pels companys i companyes que han vist frustrades les seves expectatives per tota aquesta caòtica coordinació entre organitzadors i voluntaris, que s'han vist desbordats per la climatologia més adversa. Ànims companys, que a la propera millorarem, segur!

Vinga, ànims a tothom que de les experiències sempre s'aprenen coses! I el Montseny no se'n va enlloc, almenys de moment. I si voleu reviure un dia com el d'enguany, espereu que arribi, i au, amunt... i avall!!!